L’economia de fet sorgeix d’una matriu ètica tant en els seus orígens antics (Aristòtil), com moderns (A. Smith). Aristòtil ja distingia la economia -l’art d’administrar la casa (oikos) al servei de la comunitat, de la crematística -la generació de riquesa individual amb l’adquisició i venda de bens i recursos.

Adam Smith, considerat el pare de l’economia moderna, fou catedràtic de Filosofia Moral i durant molt de temps l’incipient ciència econòmica es considerà una branca de l’Ètica. No obstant l’importància que A. Smith assignava a les qüestions morals, amb posteritat se l’ha volgut identificar amb la posició que sosté que la “ciència” econòmica ha d’estar lliure de valors i que el comportament egoista de les persones d’acord amb el seu propi interès i amb l’ajut de la ma invisible del mercat es el que fa l’assignació òptima dels recursos.

Així, mentre es distanciava cada cop més de les consideracions ètiques d’una banda, i del context natural en el que s’inserta, de l’altre; l’actual ciència econòmica es consolidà en l’univers aïllat i abstracte dels valors de canvi, a l’hora que la noció de “producció” es distanciava també cada cop més del seu transfons biofísic originari, per reduir-se a l’àmbit exclusiu dels valors estrictament pecuniaris : produir acabà sent, simplement vendre amb benefici. El economistes “neoclàssics” de finals del XIX i principis del XX, acabaren buidant de materialitat la noció de producció i separant per complert el raonament econòmic del món físic i natural; oblidant les lleis de la física i la termodinàmica, que ens recorden que la matèria només podem aspirar a transformar-la i que més que produir, el que es fa en realitat es extraure recursos naturals de la terra per transformar-los en productes, per més sofisticats que aquests puguin semblar, deixant darrera una inmensa estela de residus, que els ecosistemes ja no poden absorvir.

La civilització industrial, en el seu enfoc econòmic convencional, ve utilitzant un raonament estrictament monetari que identifica el creixement econòmic amb la simple suma d’agregats monetaris (la Renda Nacional o el Producte Interior Brut) com a guia suprema de la gestió. //PIB (tot el que “produeix” un pais en un any)// Tancant però, el ulls al deteriorament que aquest creixement causa al seu entorn natural i social i, tancant per tant la possibilitat de corregir-los.

La comptabilitat macroeconòmica en que s’ha convertit l’economia moderna oblida la pèrdua del patrimoni natural (i cultural) i tampoc no compta els danys produïts pel creixement econòmic. Així se sol registrar com a creació de riquesa (increment del PIB) i de renda, el que no es sinó destrucció -en molts casos irreversible- de la mateixa. En la tala d’un bosc, o en l’activitat pesquera, per sobre de les seves taxes de reposició natural, per exemple, es comptabilitza com a valor positiu el valor monetari de la fusta obtinguda, o del peix capturat, oblidant que en realitat es tracta de la destrucció i pèrdua d’un capital natural, que a més te la seva funció ecològica. El mateix pasa amb les extraccions de combustibles fósils, o amb l’expansió de l’agricultura industrial.

Així tenim l’esgotament de les pesqueries mundials, el retrocés dels boscos primigenis, l’augment de la erosió dels sòls i la pèrdua de terra fèrtil, l’erosió de les pastures i l’extensió dels deserts, la contaminació de l’aigua i l’enfonsament del nivell de les capes freàtiques, que ens du a un retrocés en la disponibilitat d’aigua potable; la contaminació produida pels productes químics de síntesi; l’augment del nivell de CO2 i la desestabilització del clima; la desaparició dels esculls de corall; l’extinció accelerada d’especies i la pèrdua de biodiversitat…

Vegeu, a Catalunya, i arreu, la gran pèrdua de terra agrícola i de paisatges al voltant de Barcelona, per la seva expansió en taca d’oli. Tot això no queda restat dels increments del PIB. Si els rius s’embruten, l’aire, els aliments i les persones es contaminen, o augmenta el soroll, no es resta res del Producte Interior Brut. En canvi, les despeses mitigadores o correctores (pantalles acústiques, depuradores d’aigua), o les despeses hospitalàries o les inversions en eines de guerra… se sumen al PIB.

Darrerament les coses van tant malament, que per augmentar el PIB, el Tribunal de Comptes Europeu imposa als paisos membres l’incorporació de l’economia ilegal relacionada amb la prostitució, el trafic de drogues i el contraband a sumar-se al PIB, un exemple més de l’escasa etica dels governs de la UE.

El creixement econòmic dels darrers dos-cents anys s’ha basat en un consum cada cop més accelerat de recursos naturals, en especial d’energies fòssils. I es comptabilitza com a producció de petroli, gas o carbó el que en realitat es l’extracció d’un recurs natural no renovable (en realitat un capital natural), que a mida que s’extreu i es consumeix, les seves reserves minven inexorablement.

Es a dir, tenim una economia que compta malament, doncs compta com un increment del PIB, el que en realitat es la pèrdua d’un capital natural que difícilment podrà refer-se. I compta malament quan infravalora -via preus- determinats recursos naturals o no valora gens els serveis que ens aporten els ecosistemes, guiant l’economia en una direcció clarament antiecològica; quan ignora els danys ecològics i socials produïts per determinades activitats econòmiques, i més en un context en el que massa sovint els guanys son privats mentre que els costos ocasionats pels danys van a càrrec de l’administració, es a dir de la comunitat; o quan s’ignora l’enorme aportació que en totes les societats i economies del món fan les dones al manteniment de la família i per tant del sistema productiu. En moltes parts del món per exemple, el treball femení en l’agricultura de subsistència es la base de l’alimentació de bona part de l’humanitat, que no surt en cap comptabilitat econòmica.

Una economia que en el seu extremat reduccionisme confon els conceptes de renda i estock, i oblida les dramàtiques conseqüències que succeeixen quan un estock es consumeix com si fos una renda.

Una economia que propicia el deteriorament i la destrucció dels sistemes de manteniment natural i de la dotació de capital natural de que la humanitat disposa, que propicia que ens estem menjant els estocks de capital natural : el patrimoni, en comptes de viure de les rendes, que seria lo sensat. Es a dir, tenim una economia que a més de comptar malament, globalment constitueix en realitat, més que un mal negoci, un negoci ruïnós.

Una economia basada en greus irracionalitats : la fe en la fita universal del creixement econòmic com a sol.lució dels problemes del món, i en la fal.làcia que implica el mite del creixement econòmic continuat i del continu augment del consum de “bens i serveis ” (acompanyat d’una creixent extracció de recursos i d’una creixent emissió de residus) en un món físicament finit i amb una capacitat limitada d’absorbir-los.

El mite de la “producció” que redueix el procés econòmic als guanys monetaris, tancant els ulls als danys socials i ambientals que origina. Una economia basada en la falsa llibertat del comportament dels mercats com a criteri de racionalitat econòmica.

Es evident l’inviabilitat d’un creixement permanent de la població i els seus consums en un món finit. El creixement continuat i per tant exponencial només pot donar-se de manera transitòria en el món físic. Aquest irracionalisme de la fita generalitzada del creixement permanent, no es de fet un nou descobriment dels informes i publicacions, Gandhi ja es preguntava que si el Regne Unit ha necessitat espoliar mig planeta per aconseguir el seu nivell de vida, quants planetes necessitaria l’Índia?

Kenneth Boulding ja deia que qui creiés que el creixement exponencial pot ser infinit, estaba boig o era un economista.

Analitzar l’economia únicament des de la perspectiva monetària, ignorant els elements ambientals i socials, porta a una sèrie de polítiques i mecanismes econòmics que perjudiquen una gran part de la població mundial i l’ecosistema del planeta.

D’altra banda resulta prou evident que el creixement econòmic per si sol no alleuja els nivells de pobresa que segueixen accentuant-se arreu, sinó que pel contrari es continua ampliant cada cop més la diferencia entre rics i pobres. La fal.làcia que “cal créixer per a repartir” no es més que això, una fal.làcia. Per arribar a un món on les necessitats de tots estiguin equitativament satisfetes cal posar l’èmfasi en distribuir més que en créixer. I d’això no s’en ocupa l’economia, ni la academica ni la del món real.

I tornant a l’ètica, com es poden dissenyar polítiques econòmiques, assignar recursos, determinar prioritats, sense discutir els aspectes ètics, i la moralitat del que s’està fent a la llum dels valors que haurien de ser el nord d’una democràcia real?

Una economia reclosa en uns límits conceptuals cada cop més estrets i sovint bassats en dades i conceptes falsos i errònis, entesa com un sistema pretesament tancat i aïllat que ignora i oblida les seves relacions amb la natura, la física, l’ètica i el poder. Perque les relacions economiques del món real, el de l’economia dominant, son relacions de poder. De fet l’economia i els privilegis que atorga –com la de crear diner del no res a traves dels prestecs bancaris – a una minoria de senyors del diner, es el signe i l’instrument del poder realment existent. Una economia alimentada per les evidents irracionalitats globals que comporten les formulacions de l’actual pensament econòmic reduccionista i parcelari.

“Todo necio confunde valor y precio”

En els darrers anys el ritme de creixement del capital financer ha esta molt per sobre del capital “productiu”. Persistint interesadament en l’error de confondre la vara de medir la riquesa (el diner com a passiu financer) amb la riquesa real i d’aquesta manera confondre el creixement de la riquesa amb l’expansió del deute.

A través del diner no només s’assigna un “equivalent” financer a la riquesa real, sinó que es deixen enrera les restriccions imposades per la natura al augment de la riquesa, per raonar en termes de valors estrictament monetaris, que al ser tan sols valors numérics i no tenir una dimensió física poden expandir-se ilimitadament. Però el diner, al igual que els altres actius financers, constitueix un passiu (un deute) per a l’institució que l’emet. Per tant, més que ser un signe de riquesa, el diner es en realitat un signe d’endeutament : un deute. El diner es una forma de deute de la comunitat o la nació, posseïda per l’individu i deguda a la comunitat, intercanviable a la demanda de riquesa per transferència voluntària d’un altre individu que vol separar-se d’una riquesa que poseeix a canvi de diner.

El valor del stock total de diner no es determinat per l’estock de riquesa existent (o pel flux de la nova producció) sinó per la riquesa que els individus pensen que existeix, que en realitat es més virtual que real. El tema es que la riquesa física no te les “atractives” virtuts de l’interès compost, que axiomàticament acompanya a la riquesa monetària, i també que davant del creixement sempre limitat i transitori de la riquesa física, s’anteposa el creixement exponencial característic del món financer. Un dels problemes fonamentals que sorgeix amb l’expansió incontrolada del diner deute o dels actius financers líquids, en general, es que la relació deute/riquesa s’acaba trencant. En efecte, el poder de les empreses per a crear diner en sentit ampli, o per emetre passius financers que els mercats accepten, facilitant així la seva liquiditat, esta escapant cada cop més, a cap control de la societat, el que permet l’expansió dels actius (en realitat passius) financers a un ritme que els distancia cada cop més de l’estock de riquesa física disponible i encara més del capital natural, la regressió del qual podem veure dia a dia. D’aquesta manera la globalització econòmica ens arrossega -de la mateixa manera que ja va ocorre amb el repartiment colonial del món- cap al predomini d’un joc econòmic de suma zero, en el que els guanys d’uns es fan a costa de les pèrdues dels altres. Les tendència al creixement continuat de la bombolla financera mundial permet mantenir entre els jugadors la idea que s’està produint un “enriquiment” generalitzat, idea que es pot mantenir sempre i quan, la majoria d’ells no vulguin “realitzar” els seus guanys, es a dir, convertir-los en riquesa real. El mateix que succeeix quan tots els dipositants d’un banc pretenen treure els seus diners; el banc gracies al privilegi que els atorga la reserva fraccionaria, no pot fer-los efectius, perqué no els te, no existeixen.

Així la desigual capacitat que posseeixen els països per emetre pasius (deutes) que siguin acceptats en l’actual sistema financer internacional, amplifica les desigualtats entre països pobres i rics. Aquesta capacitat que està relacionada amb el poder militar, econòmic i polític dels països, arrossega la paradoxa de que el país més ric i poderós de la Terra, els EEUU, es a la vegada el mes endeutat del món.

Precisament els països rics i les seves empreses transnacionals, recolzen la seva creixent capacitat de compra sobre el món, en el crèdit que aquest els atorga.

Procés que es recolza en el creixement dels actius financers a ritmes molt superiors als fluxos físics i als agregats de producte o renda nacional. Es produeix així una bombolla financera, que creix a taxes molt superiors al increment de les variables reals, a través d’un procés d’emissió i revalorització d’actius financers que, en general, mantenen escassa o nul.la relació amb el món físic que en teoria hauria de recolzar-los.

La civilització industrialista s’ha construït sobre la fe en l’irrefrenable marxa vers el Progrés, que se suposa succeeix amb el simple recolzament de la ciència, la tècnica, el treball i el capital. Els mites de la producció, el consum i el creixement s’encarreguen de perpetuar un càlcul econòmic fals, sesgat, justificatori d’aquesta mena de suposat progrés.

El principis econòmics i els interessos del països del Nord dominen el discurs ecològic, encomanant-li l’impossible tasca de conciliar el desenvolupament econòmic, assimilat a un mer creixement, amb la conservació del medi ambient. Així es realitzen els més extravagants esforços orientats a desenvolupar fins a límits surrealistes un instrumentalisme econòmic parcelari que com a molt, tendeix a pal.liar els efectes que l’activitat econòmica origina, mentre que n’ignora les causes.

L’objectiu de la Cimera de Rio de pretendre conciliar el desenvolupament, -més aviat identificat amb el creixement econòmic- (productivitat) fent-lo sostenible, amb la justícia social distributiva (equitat) i la conservació del medi ambient (respecte al medi natural) es mostra cada cop mes difícil d’assolir. Quan de fet resulta cada cop mes evident que el sistema socioeconòmic imperant promou el primer objectiu a costa del deteriorament dels altres dos.

A pesar de la creixent preocupació pels temes ambientals en aquests darreres dècades i de l’augment de departaments, tècnics i publicacions relacionades amb les qüestions ambientals, no s’ha aconseguit redreçar la situació global : l’extracció de recursos i l’emissió de residus per càpita segueix augmentant a escala planetària oferint, de fet, un horitzó de deteriorament ecològic bastant més fosc que el de fa trenta anys. La multiplicació de professionals treballant sobre els problemes ambientals i socials de la societat no es tradueix en la seva sol.lució o millora efectiva. La “sobredosi” de literatura i de tècnics ambientals esta contribuint més a mantenir, que a reconvertit els modus de gestió economica que ocasionen els problemes ecològics i socials globals del nostre temps.

El que cal es substituir l’elegant però estèril teorització, tan difosa en la literatura economica, per estudis que augmentin la nostra comprensió de com funciona el sistema econòmic en realitat i les seves interconexions, les seves relacions amb el món físic i natural, i amb les relacions socials de poder i les qüestions d’ètica que hi estan relacionades.

En definitiva cal canviar no només el sistema de coneixement sinó també el propi sistema sobre el que es raona per evitar el reduccionisme i la parcelació practicats per l’actual sistema de “ciencia” economica dominant.

Generalment estem tan habituats a magnificar la funció pretesament racionalitzadora de l’economia que solem perdre de vista l’importància que cobra la seva funció ideològica. La funció mistificadora del pensament econòmic dominant resulta terriblement més enganyosa perquè amaga la seva potent carrega ideològica darrera dels oripells de pretesa racionalitat científica.

Desvetllar aquest aspectes resulta essencial per a adonar-nos de fins a quin punt el racionalisme parcelari que proposa l’economia estandar serveix més per a sostenir esquemes i actuacions que es revelen globalment irracionals i per justificar els abusos de poder, que per a gestionar els problemes que en realitat originen.

De fet, les seves elaboracions serveixen més per amagar, que per analitzar els principals problemas que la gestió dels recursos planteja a les societats del nostre temps. Amb un racionalisme cada cop més vuit i allunyat dels principals conflictes del present, serveix en realitat per a desviar l’atenció i per a difondre l’ideologia conservadora de l’estato quo que els genera, fent implícitament l’apologia d’aquest creixent poder econòmic que governa cada cop més el món, i d’aquest model de desenvolupament que desprecia la vida, mentre adora les coses i el diner.

Jordi Alemany

Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas. José Manuel Naredo. Siglo XXI de España Editores. 2006.

Article relacionat: La veritable riquesa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *